EL PUENTE INVISIBLE, de Julie Orringer

Ens trobem amb la primera novel•la d’aquesta jove autora nord-americana, que després de publicar un recull de contes (encara per publicar a casa nostra), s’ha endinsat en una història tendra, familiar, d’amor, però dura, amb ganes de superació, i que té com a gran rerefons la Segona Guerra Mundial vista des de Hongria.

El puente invisible ens narra la història d’Andras, un jove hongarès que rep una beca per anar a París a estudiar arquitectura, el seu somni, però amb la recança de deixar els seus dos germans i els seus pares, sense massa recursos. A mesura que Andras s’acostuma al nou país, comença a fer amistat amb alumnes jueus com ell, en un moment en què es comença a entreveure la situació política dels anys abans de la Segona Guerra Mundial. És llavors que coneix Klara, una dona més gran que ell, amb qui manté una relació, però marcada per un fet que la va fer emigrar d’Hongria.

La història té un dels punts culminants en el moment en què Andras ha de tornar a Hongria a renovar el visat. Llavors decideixen marxar Andras i Klara, que malgrat els problemes que pot tenir per tornar, l’amor que té per Andras li fa prendre aquesta difícil decisió. I es troben que en el moment d’arribar, ja no poden tornar, ja que criden a Andras i tots els jueus per anar a camps de treball. Aquí és on la novel•la s’endinsa de ple en la política del moment i és on veiem com Andras i els altres nois, aconsegueixen sobreviure en situacions complicades, però sense perdre mai l’amor que senten per casa seva i per mantenir la dignitat gràcies a diferents publicacions que aconsegueixen editar malgrat les dificultats.

A partir d’aquest moment veurem com l’autora aconsegueix mantenir-nos una visió molt dura però alhora molt familiar del moment que viuen els protagonistes. Com l’amor per la família, per la terra on viuen i la ironia els serveixen per tirar endavant.

Una novel•la que abasta un moment històric molt important, sense perdre la sensibilitat del moment ni la crueltat que van haver de suportar tanta gent. Sens dubte, l’autora ha hagut de fer un treball de camp molt extens per situar-nos de ple en una època molt dura, i a més situar-nos en una Hongria que ens és desconeguda per molts de nosaltres.

JESÚS M'ESTIMA / JESÚS ME QUIERE, de David Safier

Després de l’èxit del seu anterior llibre Maldito Karma (ara traduït al català), aquest autor alemany ens porta una altra obra predestinada a convertir-se en un altre èxit, ja que les dues novel•les demostren una ironia molt ben trobada, són llibres molt divertits, amb una comicitat molt aguda i que atrapen a tots els lectors que es troben pel camí. Un fet que també hi ajuda és la manca a les llibreries de les novel•les còmiques, divertides, amb sentit de l’humor, i no estic parlant de llibres d’acudits, enteneu-me.

Si en l’obra anterior el fet que desencadenava l’acció era la reencarnació d’una persona en els animals més diversos, aquí utilitza la religió per aconseguir una obra que en un primer moment pot semblar surrealista, però a mesura que vas llegint, es van desencadenant una sèrie d’esdeveniments que sí que et fan partícip de la religió catòlica però escrit amb respecte i sense deixar la ironia en cap moment.

L’obra comença quan Marie, una jove d’uns trenta anys, farta de trobar homes amb qui ha intentat relacions que mai surten bé, deixa plantat al seu promès a l’altar, i enmig del desastre provocat, va a refer-se de la decisió presa a casa del seu pare. És allà, que coneix un jove fuster que té tot el que no tenien els homes amb qui havia estat fins al moment: és atent, afectuós, amable, però només té un defecte: creu que és Jesús. En un primer moment Marie no se’l creu, però a mesura que passen els dies s’adona que el que ell li explica és veritat: que ha vingut a la terra poc abans del Judici Final.

Safier ens ofereix una descarada història sobre l’amor, la família i la tolerància on no hi falta diversió i una faula sobre l’important valor dels sentiments. Aspectes que no donem tanta importància avui en dia.

LA LLISTA, de Laia Fàbregas

Fa poc més d’un mes que ens ha arribat a les llibreries l’última novel•la de la barcelonina afincada a Holanda, Laia Fàbregas, ja coneguda al nostre país per la seva última obra, La nena dels nou dits, publicada per editorial Amsterdam, la mateixa editorial que ara li publica La llista. Cal constatar que aquesta jove promesa escriu en holandès i és després de rebre nombroses crítiques de la seva primera obra i ara d’aquesta, que ella mateixa en fa la traducció al català.

A La llista ens trobem inicialment, un alter ego de l’autora, una jove que fa el viatge de Barcelona a Amsterdam i és en aquest vol que coincideix amb un avi extremeny i durant el trajecte parlen una mica de les seves vides. Ell, ja gran li comenta que va a veure el seu fill gran per portar-li una capsa de fusta. Però durant l’aterratge ell mor, i ella es queda amb la capsa sense saber perquè.

Però el més interessant de la novel•la és la vida d’ella i com des de fa un temps, es passa els dies que no treballa buscant persones que apareixen en una llista on hi surten 100 noms. Des d’aquest moment el lector es troba encuriosit per esbrinar què és aquesta llista, d’on ha sortit, què hi té a veure ella amb aquesta llista...Però la novel•la està estructurada de manera que cada capítol la veu narrativa canvia, ara ella, ara ell, així que l’autora aconsegueix mantenir el misteri i la intriga durant tot el llibre, sense deixar que s’escapi cap paraula, cap pàgina aconseguint que el lector no pugui parar de llegir, i que en el moment que pari, en el final del llibre, es quedi amb la boca oberta tot sorprès.

ELS LLADRES DEL CIGNE, d'Elizabeth Kostova

No havia llegit l’anterior novel·la d’aquesta autora, L’Historiador, el tema no m’era atractiu. La lectura és un plaer i, si l’interès per l’argument, les descripcions o altres aspectes no t’absorbeixen i el cervell no queda abstret de l’entorn de manera que cap  situació exterior no faci desviar els ulls de les pàgines que tens al davant no cal que es persisteixi en la lectura. Per aquest motiu vaig començar a llegir Els lladres del cigne amb una mica de recança, però amb poques pàgines llegides ja estava immersa en el món i les vides que s’hi descriuen.

Hi ha dos protagonistes, un psiquiatre, l’Andrew Marlow i un pintor, en Robert Oliver. L’Andrew té com a pacient a en Robert i per ajudar-lo a superar la situació en què es troba, no parla, inicia una recerca en l’entorn familiar i laboral dels últims anys.

En Robert, pintor famós, manifesta una fixació malaltissa per una dona que de fa un temps és la protagonista de la majoria dels seus quadres. Qui és aquesta misteriosa i guapa jove vestida segons el gust de finals de s. XIX?

Tant els companys de treball d’en Robert, que dóna classes a la universitat, com la seva exdona i posteriorment la seva amant, aporten un fragment de la seva vida i contribueixen a definir el personatge, de manera que poquet a poquet en endinsem en les angoixes, manies i per altra banda honestedat del personatge.

Però el que realment encisa i absorbeix és la descripció dels processos en la creació d’un quadre, el color, la llum, el significat del que es representa, les hores de feina, no és senzill fer un quadre, al mateix temps que ensenya a interpretar, a fer una lectura del que ha volgut indicar l’autor així com hi reflecteix el seu estat d’ànim.

Però hi ha quelcom més. Els dos protagonistes viuen al segle XX-XXI mentre que la noia que captiva els sentits del protagonista és de finals del S XIX. El canvi de to en la veu del psiquiatre o en la de Beatrice de Clerval està perfectament aconseguit. Aquesta jove, casada i amb benestar econòmic, en una societat encotillada on és mal vist que una dona pinti, es mostra amb una dolcesa i per altra banda amb una fermesa que li permet tirar endavant amb la seva afició.

És una obra coral, molt ben estructurada, on l’autora ha sabut compaginar aspectes tant diferents com la pintura impressionista i la psiquiatria, la vida actual i la de fa un segle.

Fascinant.

ÀNGEL CAIGUT, d'Åsa Schwarz

Ens trobem amb un thriller on l’ecologisme hi té un paper rellevant, doncs la seva protagonista, la Nova Barakel, una jove de 19 anys que acaba de perdre la seva mare, és una activista de Greenpeace, que junt amb un parell d’amics amb les mateixes inquietuds, duu més enllà la simple protesta pacífica i decideix violar el domicili del president de Vattenfall, unes de les companyies més grans i més contaminants de Suècia, per fer-hi unes pintades de denúncia. Però enlloc de trobar-se’l buit, descobreix que tant el president, com la seva dona i el gos, han estat brutalment assassinats.

Això la convertirà en la principal sospitosa per a la policia, amb l’Amanda com a cap de la investigació del cas, alhora que apareix un altre president d’una multinacional assassinat. La Nova iniciarà una fugida per tal de no ser detinguda, mentre intenta trobar respostes que demostrin que ella no hi va tenir res a veure. L’estranya herència de la seva mare, així com uns escrits amb referències al gènesi bíblic, posaran sobre la pista a la Nova, relacionant aquests misteriosos crims amb la mort de la seva mare d’una manera sorprenent.

La novel•la està plena d’acció i amb uns clars protagonistes femenins: la Nova Barakel, que porta una vida ecològicament sostenible, manté certes semblances amb la coneguda Lisbeth Salander, protagonista de la saga Millennium de Stieg Larsson; i l’Amanda, que viu obsessionada per la seva feina, i manté una relació peculiar amb un metge forense, en Moses, però que no té clar si hi té futur o no, i que tindrà un pes important en la resolució de la novel•la.

Àngel Caigut és la tercera novel•la de la sueca Åsa Schwarz, però la primera que es publica al nostre país, tant en català com en castellà. L’autora havia treballat anteriorment en el sector de la informàtica abans de dedicar-se plenament a ser escriptora.

EL CEL ÉS BLAU, LA TERRA BLANCA, d'Hiromi Kawakami

Després d'unes setmanes de vacances, tornem a encetar el curs amb noves crítiques que esperem que us resultin interessants.

Aquí ens trobem amb la primera novel•la traduïda al català de Hiromi Kawakami, tota una descoberta pels lectors. Al Japó va obtenir el Premi Tanizaki i va ser adaptada al cinema amb gran èxit.

L’autora ens presenta una història escrita amb molta naturalitat, usant una prosa senzilla, detallada, on els sentiments dels dos protagonistes afloren a poc a poc i on a mesura que s’avança en la lectura es va coneixent el que els envolta però sense pressa, com si el temps s’aturés en cada capítol perquè es pugui gaudir de la manera com l’autora ens presenta l’ambient en què viuen els personatges i sobretot, els sentiments canviants. Només t’adones del passar dels dies per la manera com ens descriu la natura amb tota la seva esplendor: l’època de les pluges, anades a buscar bolets, com contemplen els ocells que els envolten i com creixen les plantes i arbres del jardí.

Hi ha dos protagonistes, la Tsukiko, que amb 38 anys porta una vida del tot solitària, i el seu vell mestre de japonès, Harutsuna, que es retroba amb ella després d’anys sense veure’s. És llavors quan s’adonen que tenen gustos i aficions comunes i que, amb les trobades (sempre casuals) gaudeixen de la companyia un de l’altre.

L’autora ens descriu una història d’amor que desafia totes les convencions, que no resulta estranya per cap dels dos i que sorprèn al lector per la manera com els protagonistes descobreixen l’amor i la felicitat.

CONTRA EL VENT DEL NORD, de Daniel Glattauer

Fa poc més d’un mes que ha arribat a les llibreries una novel•la que no deixa indiferent. És una obra fora del comú de la resta de novel•les que ens arriben a les mans últimament. Es tracta de la traducció de l’última obra de l’autor alemany Daniel Glattauer, finalista del prestigiós German Book Price, amb uns 850.000 exemplars venuts.

Aquesta novel•la, de format epistolar, s’inicia en el moment que Leo Leike rep per error un email d’una desconeguda, l’Emmi. Ell, com que és educat li contesta, i ella, que s’hi sent atreta, l’hi torna resposta. A partir d’aquest moment comença un joc d’emails, que tot i que decideixen no explicar-se res de la vida privada es va convertint en una història plena de sentiments (a vegades amorosos), d’emocions fortes, directes, però que no saben si poden anar més enllà del món virtual.

En el moment en què comença la història, en Leo s’acaba de separar de la seva parella, i en canvi, l’Emmi està feliçment casada, cosa que en Leo no para de repetir-li constantment. Aquesta és l’única cosa que saben de les seves vides, i a partir d’aquí van construint un diàleg que no pots parar de llegir. És un llibre fresc i divertit.

En aquesta novel•la hi trobem uns emails amb un joc literari que té tots els ets i uts, en què cada email és literatura pura, que cada sentiment i emoció és descrit amb les paraules adequades i on el joc amorós inicial es fa palès a mesura que passen els dies.

Per acabar, només comentar que ja està a punt la segona part, que també publicarà La Campana i tindrà per títol Cada set onades.