LA NEVADA DEL CUCUT, de Blanca Busquets

Dies abans d’arribar a plena campanya nadalenca, va arribar a les llibreries el nou llibre de l’escriptora catalana Blanca Busquets. El seu nom, de per si, segur que no diu massa res a la gran majoria, però per un petit sector, sobretot els grans amants de la lectura i dels llibres com jo mateixa sembla que et digui “llegeix-me”; i és que les seves novel•les no han sigut best-sellers, però a través del boca orella, i a través de les recomanacions dels llibreters hem sabut apreciar tot el que ens arriba a donar en les seves novel•les. Llibres com El jersei o Tren a Puigcerdà són petites obres mestres, unes més intimistes que d’altres, però amb tots els ets i uts.

És per això que m’era molt esperada la seva última novel•la La nevada del cucut, i sens dubte, no m’ha defraudat.

Ens trobem davant d’una història d’una heroïna de principis del segle XX, una dona (la Tònia), que tot i la societat masclista, imposada del moment va aconseguir saber llegir i trobar el temps per escriure, un fet gens corrent en aquell temps, ja que una dona, acabada de casar amb totes les feines de casa per fer, amb un negoci per portar, i amb la constant vigilància del marit i de la sogra, sap trobar petites estones i plasmar per escrit els seus sentiments, i les dificultats amb què es troba per tirar endavant. Una novel•la molt propera, ambientada a Cantonigròs, en aquell moment un poble mig perdut a la muntanya sense electricitat, ni telèfon i amb poca accessibilitat, que encara feia més difícil la vida a la protagonista.

Per altra banda, ens trobem amb la Lali, una altra heroïna, besnéta de la Tònia, amb la mateixa afició (o necessitat) d’escriure, que per motius familiars acaba vivint a la casa de la Tònia i portant el mateix negoci que havia portat ella.

Segurament el que atreu més de la novel•la, a part de la història que explica és la passió per escriure que tenen les dos protagonistes, on sembla que les lletres d’una quedin lligades amb un fil invisible a les lletres de l’altra.

EL PUENTE INVISIBLE, de Julie Orringer

Ens trobem amb la primera novel•la d’aquesta jove autora nord-americana, que després de publicar un recull de contes (encara per publicar a casa nostra), s’ha endinsat en una història tendra, familiar, d’amor, però dura, amb ganes de superació, i que té com a gran rerefons la Segona Guerra Mundial vista des de Hongria.

El puente invisible ens narra la història d’Andras, un jove hongarès que rep una beca per anar a París a estudiar arquitectura, el seu somni, però amb la recança de deixar els seus dos germans i els seus pares, sense massa recursos. A mesura que Andras s’acostuma al nou país, comença a fer amistat amb alumnes jueus com ell, en un moment en què es comença a entreveure la situació política dels anys abans de la Segona Guerra Mundial. És llavors que coneix Klara, una dona més gran que ell, amb qui manté una relació, però marcada per un fet que la va fer emigrar d’Hongria.

La història té un dels punts culminants en el moment en què Andras ha de tornar a Hongria a renovar el visat. Llavors decideixen marxar Andras i Klara, que malgrat els problemes que pot tenir per tornar, l’amor que té per Andras li fa prendre aquesta difícil decisió. I es troben que en el moment d’arribar, ja no poden tornar, ja que criden a Andras i tots els jueus per anar a camps de treball. Aquí és on la novel•la s’endinsa de ple en la política del moment i és on veiem com Andras i els altres nois, aconsegueixen sobreviure en situacions complicades, però sense perdre mai l’amor que senten per casa seva i per mantenir la dignitat gràcies a diferents publicacions que aconsegueixen editar malgrat les dificultats.

A partir d’aquest moment veurem com l’autora aconsegueix mantenir-nos una visió molt dura però alhora molt familiar del moment que viuen els protagonistes. Com l’amor per la família, per la terra on viuen i la ironia els serveixen per tirar endavant.

Una novel•la que abasta un moment històric molt important, sense perdre la sensibilitat del moment ni la crueltat que van haver de suportar tanta gent. Sens dubte, l’autora ha hagut de fer un treball de camp molt extens per situar-nos de ple en una època molt dura, i a més situar-nos en una Hongria que ens és desconeguda per molts de nosaltres.