APUNTS LITERARIS

Espai dedicat als llibres, amb crítiques, recomanacions i suggeriments que esperem siguin d'utilitat per als lectors.

dimecres, 14 de desembre de 2011

JO SÓC EL MISSATGER, de Markus Zusak

L’autor de l’excel·lent novel·la LA LLADRE DE LLIBRES torna al mercat 6 anys més tard amb aquesta història més lleugera, divertida, a vegades intrigant però que sens dubte, ens deixa un molt bon gust.
La història ens situa en un petit poble, on el protagonista, Ed Kennedy, un taxista jove, viu amb un gos en una caseta prefabricada i porta una vida del tot rutinària i sense cap mena d’aspiració. El mateix els passa al seu grup d’amics: l’Audrey, en Marv i en Ritchie, que passen les estones lliures jugant al pòquer. Però la història canvia en el moment en què el nostre protagonista evita un atracament en un banc i es converteix en un heroi. A partir d’aquell dia la seva vida canvia: rep la primera carta, l’as de diamants amb unes adreces apuntades. L’Ed haurà d’anar a les adreces de la carta i ajudar a la gent que hi viu. Però els problemes de la gent de vegades són fàcils i bonics de resoldre i a vegades són complicats i poden portar conseqüències.
Amb aquest llibre descrit amb un llenguatge molt fàcil i lleuger l’autor ens hi demostra l’honestedat, l’amistat i l’amor, a vegades tant a la vora però també tant difícil d’arribar-hi.

dimarts, 15 de novembre de 2011

UN INTRÚS A L'ESTANY, de Joan Marcé

Joan Marcé, arquitecte de professió arriba a les llibreries amb Un intrús a l'estany.
El fil narratiu gira entorn al biòleg català Ramon Verdaguer, que treballa al New Jersey Biological Institute en un projecte d'investigació sobre el genoma humà. La bona etapa que viu, però, s'estronca quan fa una troballa casual i desconcertant que aixecarà interessos soterrats. La mort d'un amic matemàtic i la desaparició de la seva xicota, a més, el faran renunciar al projecte i tornar a Banyoles. La multinacional on treballa, però, el segueix per saber fins on ha arribat amb les seves investigacions per fer-lo callar i apropiar-se de la seva troballa.
Ens trobem davant d’un thriller intrèpid, implacable, d’aquells llibres que en només començar la trama, ja comença l’aventura, les amenaces, el perill dels protagonistes perseguits pels grans malèfics, pels dolents en majúscula. Una trama que no pots deixar, on a cada pàgina vas trobant nous  interrogants que el protagonista ha d’anar responent però sense deixar, en cap moment, l’acció. Una novel·la amb tots els ets i uts, que sembla treta d’algun famós escriptor nord-americà, però no senyor, ens trobem davant d’un arquitecte afincat a Besalú, que des de fa uns anys ha agafat afició a la literatura i ha escrit la seva primera novel·la, aquesta.
Cal comentar que aquesta és la primera part d’una trilogia que esperem poder continuar gaudint,  amb les aventures de Ramon Verdaguer com a protagonista .

divendres, 4 de novembre de 2011

EL CEL QUE ENS QUEDA, d'Alejandro Palomas

Després de l’èxit de Tanta vida l’any 2008, Alejandro Palomas ens retroba amb una nova novel·la femenina, poètica, de retrobament familiar, amb els sentiments a flor de pell i amb una manera d’expressar-ho molt encertada.
El cel que ens queda és la història de quatre dones: una àvia de noranta-tres anys, una mare i dues filles, l’Agnès i la Bea. La història comença en el moment en què la Bea marxa de Menorca (on viu amb la seva mare i la seva àvia) cap a Copenhaguen on l’Agnès hi viu i on intenta recuperar-se d’un cop brusc a la seva vida. La Bea intenta ajudar a la seva germana, però el moment màgic de la novel·la arriba per Nadal, quan l’àvia i la mare deixen Menorca per anar a passar les festes amb les seves filles.
És una història de tendresa, de moments difícils de superar, d’amor de mares a filles, d’àvies a nétes i entre germanes però sobretot és una novel·la d’emocions. De paraules esquivades, de converses que no vols escoltar perquè saps que et faran mal, d’intents de fugida i de paraules que poden fer mal però que sempre acaben curant.

divendres, 14 d’octubre de 2011

LA INSÓLITA AMARGURA DEL PASTEL DE LIMÓN / LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA, d'Aimee Bender

Ens trobem davant de la primera novel·la traduïda tant al català i al castellà d’aquesta autora nord-americana. Només de llegir la contraportada ja veiem que no es tracta d’una novel·la qualsevol. Tant la portada (més encertada la castellana que la catalana) com el títol ja ens crida perquè l’escollim per llegir-l’ho.
Ens explica la història d’una nena que a partir del seu novè aniversari, en el moment de menjar-se el pastís de llimona que li ha fet la seva mare, s’adona que perceb els sentiments de les persones a través del que han cuinat en el moment que ella ho tasta.
A partir d’aquest moment, comença una vida molt difícil per la Rose, perquè s’adona de la tristesa i de la insatisfacció de la seva mare, dels amargs sentiments de la cuinera de l’escola, o fins i tot dels seus sentiments més ocults en el moment que es menja un plat cuinat per ella mateixa. A partir d’aquí, veiem créixer la Rose enmig d’aquest fet que no pot controlar, i també una recerca que s’acaba en el moment que descobreix quin és el menjar que li produeix més satisfacció o menys tristesa.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

D'ACER, de Silvia Avallone

Ens trobem davant de la primera novel·la d’una jove autora italiana de 26 anys, guanyadora del premi Campiello d’Opera Prima i finalista del premi Strega, la qual cosa ha propulsat l’èxit de l’obra, la traducció a quinze llengües, i està en via d’adaptació al cinema.
És una novel·la social, que ens explica la història de l’Anna i la Francesca, que amb catorze anys no es saben avenir dels canvis en la seva vida, en un moment en què tot el que els envolta canvia d’un dia a l’altre i es troben amb la disjuntiva d’amagar-se o exposar clarament i descaradament la seva bellesa i utilitzar-la per destacar.
Decideixen lluitar per buscar i aconseguir una sortida, per accedir allà on els somnis els indiquen. I per fer-ho utilitzen la seva bellesa i vitalitat. Tot, en un paisatge de fàbriques d'acer, alienes al pas del temps.
Però el descobriment veritablement terrible que faran l’Anna i la Francesca al llarg de les 400 pàgines de la novel·la és que el seu futur és com l’illa d’Elba que veuen des de la platja. És molt a la vora, però no hi aniran mai. Només hi van els turistes, a aquella illa, no els fills dels treballadors. En aquest sentit, la novel·la és un homenatge a la classe obrera, ja que les protagonistes viuen en un poble on tothom treballa a la fàbrica d’acer, i mirin on mirin, sempre hi troben la fàbrica que les fa recordar en quin món viuen.
L’autora ens acosta a una Itàlia perifèrica i industrial, molt allunyada dels edulcorats tòpics habituals, convertint la intensa amistat entre les adolescents protagonistes en una punyent i inoblidable metàfora sobre la recerca de la identitat plena de força, sensibilitat i maduresa.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

Obra magna de Jaume Cabré, després de tants anys de silenci, després de la gran Veus del Pamano, ha trigat 8 anys a escriure aquesta obra, que ha arribat a les llibreries a principis de setembre, i que gràcies al màrqueting i al nom de l’autor, ha aconseguit rècords de vendes en només una setmana.

Ara que ja fa poc més de 15 dies que va sortir a la venda l’editorial ja enceta la tercera edició. Estem parlant de 18.000 exemplars a la primera edició, 5.000 a la segona i ara en aquesta tercera n’editaran 10.000 còpies més.

En uns moments en què només es parla de crisi econòmica, llegir aquestes xifres és d’agraïr per l’esforç de tots i cada un dels lectors que no s’han deixat perdre l’oportunitat d’adquirir un bon llibre com aquest. I aquells que encara no l’heu llegit no us espanteu per les mil pàgines que té, perquè gaudireu, aprendreu us enriquireu amb la narració però sobretot amb l’excel•lent literatura d’un autor tan consagrat com és Jaume Cabré.

A través del personatge d’Adrià Ardèvol, un nen superdotat, fill d’una família burgesa, faltat de l’amor dels seus pares i ple de curiositat, sobretot pels objectes que col•lecciona el seu pare, en especial un valuós violí del segle XVIII, la història del qual exerceix de nucli central de totes les trames de l’obra. Cabré ens narra un ambiciós tractat sobre el mal durant més de 600 anys per tot Europa que en el moment de més esplendor Cabré aconsegueix unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral•leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Però Cabré, torna a utilitzar el mateix mètode narratiu que ja havia fet servir a les Veus del Pamano, però ara en la seva màxima expressió. En la mesura que ens explica la seva vida, hi introdueix la història de cada objecte(llibre, pintura, relíquia) que va anar adquirint el seu pare. I d’aquesta manera ens trobem dues històries barrejades al llarg de la novel•la: la vida d’Adrià Ardèvol i la història de tots aquests objectes que han anat marcant la seva vida. El més curiós de tot és que cada història és d’una època absolutament diferent i Cabré sap encabir-la a la perfecció al mig de la vida del protagonista.

Cal subratllar, per últim, l’excel•lent edició del llibre, a càrrec de l’editorial Proa, amb una portada magnífica i molt suggeridora.

dimecres, 21 de setembre de 2011

L'ACABADORA, de Michela Murgia

Fa pocs mesos, quan tot just ens estàvem recuperant del Sant Jordi, de la gran quantitat de llibres que es publiquen en aquelles dates, va aparèixer aquest llibre sense massa ressò, però és d’aquells que només de tenir-lo a les mans t’impedeix apartar-te de la lectura. Penso que és una sort aconseguir trobar-lo entre les lleixes de la llibreria, només el títol ja suggereix molts significats i molts interrogants. L’edició, molt bona, també hi juga un paper important; és d’aquells llibres que no pots deixar escapar, i per tant, no pots parar de recomanar.

És una novel•la molt sorprenent, sobretot per la temàtica que tracta. El llibre, ambientat als anys cinquanta en un petit poble de Sardenya, molt tancat i amb uns costums molt arrelats, ens narra la història de la Maria Listru, una nena de sis anys, amb tres germanes grans i la mare vídua sense recursos; en aquell moment la modista del poble, una senyora amb més possibilitats econòmiques s’ofereix a fer-se càrrec de la nena i se l’emporta a casa seva; un fet gens traumàtic per ella, ja que la nova mare li ofereix tot el que no tenia amb la seva, de totes maneres els mesos de més feina torna a casa seva per ajudar-los.

Aquest només és el tema inicial de l’obra, però cal remarcar que ens trobem davant d’una novel•la no massa extensa però si amb una gran qualitat literària. No és cap obra escrita per encàrrec, ni amb la intenció de guanyar premis, encara que a Itàlia els ha guanyat tots.

Al marge de tot allò que ens crida l’atenció –Sardenya als anys cinquanta, l’ofici ancestral de “l’accabadora”, la dona que ajuda als malalts a ben morir, els “fill’e anima”, una modalitat d’adopció no regulada per l’Estat–, L’acabadora té valor per ella mateixa.

dimarts, 13 de setembre de 2011

EL CUADERNO DE MAYA, d'Isabel Allende

Després de gairebé dos anys de sequera literària i de tenir els lectors en espera, Isabel Allende ens sorprèn amb un nou llibre, aquesta vegada absolutament diferent dels anteriors. L’autora ha volgut donar un gir radical a la temàtica dels seus llibres que ja estàvem tant acostumats i ara ens trobem amb aquesta novel·la tan dràstica, tan dura, però alhora amb el nivell literari de sempre.
La història comença en el moment en què Maya Vidal, de dinou anys, resident a Berkeley, Califòrnia, es veu obligada a abandonar-ho tot i a viure refugiada en una petita illa al sud de Xile.
A mesura que passen les pàgines ens fa adonar del motiu del seu exili: a causa d’un trauma que pateix als 15 anys, la seva vida fa un gir radical, deixa de preocupar-se per la seva vida, i comença a consumir tot el que li ofereixen.
Però la novel·la no és només això. L’autora l’ha estructurat de manera que anem llegint els capítols de la Maya Vidal addicta, i els capítols on resideix a Xile, ja rehabilitada.
Aquests darrers ens mostren una realitat absolutament diferent: un poble petit on tothom es coneix i s’ajuda, on les coses materials no tenen massa valor, on els productes s’intercanvien per altres productes, on la gent desconfia de la medecina a favor de la medecina basada en productes naturals. En aquest poble és on la protagonista es retroba gràcies a la bondat i a la manera de fer de tots els que l’envolten.

dimarts, 28 de juny de 2011

ELS GOSSOS I ELS LLOPS, d'Irène Némirovsky

Ja tornem a tenir a les mans una nova novel•la de la gran escriptora Irène Nemirovsky, coneguda sobretot per la recuperació de la novel•la Suite Francesa l’any 2006; fet que va propulsar la traducció i posterior publicació de la majoria d’obres seves editades només a França als anys 40.

Aquesta és una d’elles, publicada l’any 1940, que ens descriu la història de l’Ada i en Harry, dos cosins llunyans i de dos estatus socials completament diferents, oposats, que es coneixen fortuitament de petits: una trobada que dificilment podran oblidar.

L’Ada, la clara protagonista d’aquesta història ens descriu la seva vida de nena fins arribar a adulta, envoltada constantment de situacions difícils de suportar en el sí d’una família pobra i jueva, just en el moment en què els jueus començaven a ser perseguits.

L’Ada, mitjançant amics aconsegueix viatjar fins a París i allà comença una nova vida però sempre envoltada de silencis i de solitud, cosa que l’encoratja a descobrir un talent que porta dins: la passió per la pintura. Un fet, que més endavant li permetrà tornar a trobar-se amb Harry, i iniciar una relació amorosa.

L’autora tracta la història d’amor entre aquests dos joves amb elements de la seva pròpia experiència, com ara l’exili i la persecució; i amb una sensibilitat malenconiosa i carregada de bellesa, ressegueix la fatalitat del seu amor a través dels anys, els canvis de fortuna i els indrets on els és donat estimar-se, encara que, més fort que ells dos, els oprimeixi el prejudici de la societat i la natura-de gos o de llop- que els empeny en la vida.

dissabte, 18 de juny de 2011

EL CAMP DEL TERRISSAIRE, d'Andrea Camilleri

Andrea Camilleri ha escrit més de 20 obres de la sèrie policíaca protagonitzada pel comissari Montalbano. Camilleri situa l’acció en una petita ciutat de Sicília batejada amb el nom de Vigata; La ciutat en sí no té més importància que permetre descriure la vida dels seus habitants, la tipologia dels edificis, la relació entre la zona urbana i la rural i al mateix temps degut a la proximitat del mar aquest fa de moderador en la vida, de vegades angoixant, de Montalbano.

Montalbano, un comissari que ja ha passat dels quaranta, solter, viu en un habitatge al costat de la platja, fet que li permet anar a nedar per desestressar-se, i té una novia que viu lluny amb la qual només es relaciona de tant en tant. Disposa d’una majordoma que, a part de mantenir-li la casa neta, també cuina, i aquests cuinats són un element de riquesa gastronòmica per comprendre la cuina siciliana.

A part del comissari, els altres personatges són els diversos policies que treballen conjuntament en la resolució de cada cas. Aquí Camilleri proposa un ventall molt ben caracteritzat, des del policia faldiller, el meticulós, el propi comissari en cap que porta de corcoll a Montalbano, fins al fantàstic Catarella, subjecte que fa la feina de recepcionista, per tant no pren part en les investigacions pròpiament dites, però és el que permet fer el somriure en moments de tensió. Aquest personatge representa ser un home d’origen rural amb un parlar poc polit, i amb un vocabulari tot peculiar. Camilleri, en l’original, li dona la parla dialectal siciliana, cosa que es perd amb la traducció, però no deixa d’aportar una tendresa i dedicació encomiables.

En aquesta última publicació, el mort és trobat en una mina d’on se n’extreu creta, un tipus de pedra que es barreja amb l’argila per la fabricació de peces ceràmiques. Montalbano com sempre resol el cas, però aquesta vegada són els evangelis els que l’ajuden, quan recorda que el Camp del Terrisaire fou l’indret de la traïció de Judes.

Com en les altres obres d’aquesta col•lecció, hi ha una noia despampanant i la màfia, que junt amb tots els altres personatges, Camilleri ha creat una intriga on les passions, els enganys i traïcions formen part de la vida com si no n’ hi hagués cap altra. Ara que s’han posat de moda les novel•les policíaques nòrdiques, és d’agrair els personatges planers, sense actuacions motivades pels problemes psicològics, amb resposta directa de qui la fa la paga.

dilluns, 18 d’abril de 2011

RECOMANACIONS SANT JORDI 2011

A continuació, us fem arribar les novetats i recomanacions per aquest Sant Jordi 2011. Esperem que siguin del vostre gust.

RECOMANATS FICCIÓ CATALÀ
RECOMANATS FICCIÓ CASTELLÀ
RECOMANATS NO FICCIÓ CATALÀ
RECOMANATS NO FICCIÓ CASTELLÀ

dimecres, 13 d’abril de 2011

EL TEMPS QUE VOLDRIA / EL TIEMPO QUE QUERRÍA, de Fabio Volo

Acaba d’arribar a les llibreries aquesta novel•la que, sense gaire ressò mediàtic, i amb un autor italià desconegut per la majoria de nosaltres, no crida massa l’atenció enmig de la immensa quantitat de títols que ens arriben en aquestes dates amb el Sant Jordi a tocar. Quan llegeixes la contraportada del llibre t’adones que no t’explica massa res del contingut, però aquest aflora amb una força colpidora a cada pàgina llegida.

Ho dic perquè és una novel•la bastant intimista, on els sentiments són sempre a flor de pell, i escrita amb una prosa molt agradable de llegir, molt planera, on l’autor ha trobat les paraules justes i adequades per explicar uns sentiments tant complexos de descriure.

Ens trobem amb la història d’un noi d’uns 30-40 anys, que en la plenitud de la seva carrera professional es troba que la seva vida personal ha estat mancada d’afecte, d’amor i de comprensió des de ben petit a causa d’un pare que només pensava en la feina. En aquest moment d’èxit s’adona que aquesta manca d’afecte li ha dificultat la seva vida personal i ens situa en el moment que la seva parella l’abandona per aquest mateix motiu. A partir d’aquí fa un flaixback intercalant capítols de la infantesa amb els capítols on ens explica el present, un moment crucial en la seva vida on intenta recuperar uns sentiments que ni sabia que existissin: s’adona que sí és capaç d’estimar, i ara (potser massa tard?) comença a lluitar per recuperar la dona que el va abandonar.

Una novel•la d’aquelles difícils de trobar, que en gaudeixes plenament en el moment de llegir-la, que se’t fa curta a mesura que van passant les pàgines i que un cop l’has acabada saps que se’t farà difícil trobar-ne una d’igual, que et faci sentir tot el que t’ha fet sentir aquesta.

dimecres, 30 de març de 2011

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, de Marta Rojals

Ens trobem amb la primera novel•la d’aquesta arquitecta de Palma de l’Ebre, una autora, que ja havia fet intents literaris, però sempre en format curt, de conte, a part de diverses publicacions al Vilaweb i és a partir de la seva passió pel llenguatge que surt la idea d’escriure aquesta obra.

I efectivament, l’obra que tenim al davant és en tots els sentits un artifici del llenguatge, una obra que transmet la vida d’un petit poble de l’Ebre a través de la mirada de l’Èlia, una noia de 34 anys que torna al poble per Tots Sants amb la intenció de passar-hi el pont i evadir-se una mica de la vida a Barcelona, on la parella l’acaba de deixar i en un moment on la feina (treballa en un despatx d’arquitectura) no acaba de rutllar. Però de seguida d’arribar es retroba amb les mirades de tothom, i en un principi no s’acaba de situar, ja que el record que en té i el de les amistats que hi va deixar no s’assembla al que troba quan hi arriba. Però a mesura que passen els dies es va construint un nou món, molt millor del que ella havia imaginat en un començament i que l’ajuda a tirar endavant.

L’autora utilitza un llenguatge precís, ple de vocables de l’Ebre que ens ajuden a situar la protagonista en un moment crucial de la seva vida, quan la majoria de les amistats ja tenen la vida situada, i ella es troba en un moment, amb 34 anys, que ha de trobar un lloc propi al món. Una novel•la que ens parla de l’amor, l’amistat, la família i les oportunitats perdudes, però sempre amb ganes de tirar endavant.

divendres, 18 de febrer de 2011

LA NEVADA DEL CUCUT, de Blanca Busquets

Dies abans d’arribar a plena campanya nadalenca, va arribar a les llibreries el nou llibre de l’escriptora catalana Blanca Busquets. El seu nom, de per si, segur que no diu massa res a la gran majoria, però per un petit sector, sobretot els grans amants de la lectura i dels llibres com jo mateixa sembla que et digui “llegeix-me”; i és que les seves novel•les no han sigut best-sellers, però a través del boca orella, i a través de les recomanacions dels llibreters hem sabut apreciar tot el que ens arriba a donar en les seves novel•les. Llibres com El jersei o Tren a Puigcerdà són petites obres mestres, unes més intimistes que d’altres, però amb tots els ets i uts.

És per això que m’era molt esperada la seva última novel•la La nevada del cucut, i sens dubte, no m’ha defraudat.

Ens trobem davant d’una història d’una heroïna de principis del segle XX, una dona (la Tònia), que tot i la societat masclista, imposada del moment va aconseguir saber llegir i trobar el temps per escriure, un fet gens corrent en aquell temps, ja que una dona, acabada de casar amb totes les feines de casa per fer, amb un negoci per portar, i amb la constant vigilància del marit i de la sogra, sap trobar petites estones i plasmar per escrit els seus sentiments, i les dificultats amb què es troba per tirar endavant. Una novel•la molt propera, ambientada a Cantonigròs, en aquell moment un poble mig perdut a la muntanya sense electricitat, ni telèfon i amb poca accessibilitat, que encara feia més difícil la vida a la protagonista.

Per altra banda, ens trobem amb la Lali, una altra heroïna, besnéta de la Tònia, amb la mateixa afició (o necessitat) d’escriure, que per motius familiars acaba vivint a la casa de la Tònia i portant el mateix negoci que havia portat ella.

Segurament el que atreu més de la novel•la, a part de la història que explica és la passió per escriure que tenen les dos protagonistes, on sembla que les lletres d’una quedin lligades amb un fil invisible a les lletres de l’altra.

dimarts, 15 de febrer de 2011

EL PUENTE INVISIBLE, de Julie Orringer

Ens trobem amb la primera novel•la d’aquesta jove autora nord-americana, que després de publicar un recull de contes (encara per publicar a casa nostra), s’ha endinsat en una història tendra, familiar, d’amor, però dura, amb ganes de superació, i que té com a gran rerefons la Segona Guerra Mundial vista des de Hongria.

El puente invisible ens narra la història d’Andras, un jove hongarès que rep una beca per anar a París a estudiar arquitectura, el seu somni, però amb la recança de deixar els seus dos germans i els seus pares, sense massa recursos. A mesura que Andras s’acostuma al nou país, comença a fer amistat amb alumnes jueus com ell, en un moment en què es comença a entreveure la situació política dels anys abans de la Segona Guerra Mundial. És llavors que coneix Klara, una dona més gran que ell, amb qui manté una relació, però marcada per un fet que la va fer emigrar d’Hongria.

La història té un dels punts culminants en el moment en què Andras ha de tornar a Hongria a renovar el visat. Llavors decideixen marxar Andras i Klara, que malgrat els problemes que pot tenir per tornar, l’amor que té per Andras li fa prendre aquesta difícil decisió. I es troben que en el moment d’arribar, ja no poden tornar, ja que criden a Andras i tots els jueus per anar a camps de treball. Aquí és on la novel•la s’endinsa de ple en la política del moment i és on veiem com Andras i els altres nois, aconsegueixen sobreviure en situacions complicades, però sense perdre mai l’amor que senten per casa seva i per mantenir la dignitat gràcies a diferents publicacions que aconsegueixen editar malgrat les dificultats.

A partir d’aquest moment veurem com l’autora aconsegueix mantenir-nos una visió molt dura però alhora molt familiar del moment que viuen els protagonistes. Com l’amor per la família, per la terra on viuen i la ironia els serveixen per tirar endavant.

Una novel•la que abasta un moment històric molt important, sense perdre la sensibilitat del moment ni la crueltat que van haver de suportar tanta gent. Sens dubte, l’autora ha hagut de fer un treball de camp molt extens per situar-nos de ple en una època molt dura, i a més situar-nos en una Hongria que ens és desconeguda per molts de nosaltres.