Després de l’èxit de Tanta vida l’any 2008, Alejandro Palomas ens retroba amb una nova novel·la femenina, poètica, de retrobament familiar, amb els sentiments a flor de pell i amb una manera d’expressar-ho molt encertada.El cel que ens queda és la història de quatre dones: una àvia de noranta-tres anys, una mare i dues filles, l’Agnès i la Bea. La història comença en el moment en què la Bea marxa de Menorca (on viu amb la seva mare i la seva àvia) cap a Copenhaguen on l’Agnès hi viu i on intenta recuperar-se d’un cop brusc a la seva vida. La Bea intenta ajudar a la seva germana, però el moment màgic de la novel·la arriba per Nadal, quan l’àvia i la mare deixen Menorca per anar a passar les festes amb les seves filles.
És una història de tendresa, de moments difícils de superar, d’amor de mares a filles, d’àvies a nétes i entre germanes però sobretot és una novel·la d’emocions. De paraules esquivades, de converses que no vols escoltar perquè saps que et faran mal, d’intents de fugida i de paraules que poden fer mal però que sempre acaben curant.
1 comentari:
Hola, acabo de llegir Amor meva, un altre llibre de generacions de mares i filles. aquest, però, té un aspecte diferent.
Publica un comentari a l'entrada