Ens trobem davant de la primera novel·la d’una jove autora italiana de 26 anys, guanyadora del premi Campiello d’Opera Prima i finalista del premi Strega, la qual cosa ha propulsat l’èxit de l’obra, la traducció a quinze llengües, i està en via d’adaptació al cinema.
És una novel·la social, que ens explica la història de l’Anna i la Francesca, que amb catorze anys no es saben avenir dels canvis en la seva vida, en un moment en què tot el que els envolta canvia d’un dia a l’altre i es troben amb la disjuntiva d’amagar-se o exposar clarament i descaradament la seva bellesa i utilitzar-la per destacar.
Decideixen lluitar per buscar i aconseguir una sortida, per accedir allà on els somnis els indiquen. I per fer-ho utilitzen la seva bellesa i vitalitat. Tot, en un paisatge de fàbriques d'acer, alienes al pas del temps.
Però el descobriment veritablement terrible que faran l’Anna i la Francesca al llarg de les 400 pàgines de la novel·la és que el seu futur és com l’illa d’Elba que veuen des de la platja. És molt a la vora, però no hi aniran mai. Només hi van els turistes, a aquella illa, no els fills dels treballadors. En aquest sentit, la novel·la és un homenatge a la classe obrera, ja que les protagonistes viuen en un poble on tothom treballa a la fàbrica d’acer, i mirin on mirin, sempre hi troben la fàbrica que les fa recordar en quin món viuen.
L’autora ens acosta a una Itàlia perifèrica i industrial, molt allunyada dels edulcorats tòpics habituals, convertint la intensa amistat entre les adolescents protagonistes en una punyent i inoblidable metàfora sobre la recerca de la identitat plena de força, sensibilitat i maduresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada