JO SÓC EL MISSATGER, de Markus Zusak

L’autor de l’excel·lent novel·la LA LLADRE DE LLIBRES torna al mercat 6 anys més tard amb aquesta història més lleugera, divertida, a vegades intrigant però que sens dubte, ens deixa un molt bon gust.

La història ens situa en un petit poble, on el protagonista, Ed Kennedy, un taxista jove, viu amb un gos en una caseta prefabricada i porta una vida del tot rutinària i sense cap mena d’aspiració. El mateix els passa al seu grup d’amics: l’Audrey, en Marv i en Ritchie, que passen les estones lliures jugant al pòquer. Però la història canvia en el moment en què el nostre protagonista evita un atracament en un banc i es converteix en un heroi. A partir d’aquell dia la seva vida canvia: rep la primera carta, l’as de diamants amb unes adreces apuntades. L’Ed haurà d’anar a les adreces de la carta i ajudar a la gent que hi viu. Però els problemes de la gent de vegades són fàcils i bonics de resoldre i a vegades són complicats i poden portar conseqüències.

Amb aquest llibre descrit amb un llenguatge molt fàcil i lleuger l’autor ens hi demostra l’honestedat, l’amistat i l’amor, a vegades tant a la vora però també tant difícil d’arribar-hi.

UN INTRÚS A L'ESTANY, de Joan Marcé

Joan Marcé, arquitecte de professió arriba a les llibreries amb Un intrús a l'estany.

El fil narratiu gira entorn al biòleg català Ramon Verdaguer, que treballa al New Jersey Biological Institute en un projecte d'investigació sobre el genoma humà. La bona etapa que viu, però, s'estronca quan fa una troballa casual i desconcertant que aixecarà interessos soterrats. La mort d'un amic matemàtic i la desaparició de la seva xicota, a més, el faran renunciar al projecte i tornar a Banyoles. La multinacional on treballa, però, el segueix per saber fins on ha arribat amb les seves investigacions per fer-lo callar i apropiar-se de la seva troballa.

Ens trobem davant d’un thriller intrèpid, implacable, d’aquells llibres que en només començar la trama, ja comença l’aventura, les amenaces, el perill dels protagonistes perseguits pels grans malèfics, pels dolents en majúscula. Una trama que no pots deixar, on a cada pàgina vas trobant nous  interrogants que el protagonista ha d’anar responent però sense deixar, en cap moment, l’acció. Una novel·la amb tots els ets i uts, que sembla treta d’algun famós escriptor nord-americà, però no senyor, ens trobem davant d’un arquitecte afincat a Besalú, que des de fa uns anys ha agafat afició a la literatura i ha escrit la seva primera novel·la, aquesta.

Cal comentar que aquesta és la primera part d’una trilogia que esperem poder continuar gaudint,  amb les aventures de Ramon Verdaguer com a protagonista .

EL CEL QUE ENS QUEDA, d'Alejandro Palomas

Després de l’èxit de Tanta vida l’any 2008, Alejandro Palomas ens retroba amb una nova novel·la femenina, poètica, de retrobament familiar, amb els sentiments a flor de pell i amb una manera d’expressar-ho molt encertada.

El cel que ens queda és la història de quatre dones: una àvia de noranta-tres anys, una mare i dues filles, l’Agnès i la Bea. La història comença en el moment en què la Bea marxa de Menorca (on viu amb la seva mare i la seva àvia) cap a Copenhaguen on l’Agnès hi viu i on intenta recuperar-se d’un cop brusc a la seva vida. La Bea intenta ajudar a la seva germana, però el moment màgic de la novel·la arriba per Nadal, quan l’àvia i la mare deixen Menorca per anar a passar les festes amb les seves filles.

És una història de tendresa, de moments difícils de superar, d’amor de mares a filles, d’àvies a nétes i entre germanes però sobretot és una novel·la d’emocions. De paraules esquivades, de converses que no vols escoltar perquè saps que et faran mal, d’intents de fugida i de paraules que poden fer mal però que sempre acaben curant.

LA INSÓLITA AMARGURA DEL PASTEL DE LIMÓN / LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA, d'Aimee Bender

Ens trobem davant de la primera novel·la traduïda tant al català i al castellà d’aquesta autora nord-americana. Només de llegir la contraportada ja veiem que no es tracta d’una novel·la qualsevol. Tant la portada (més encertada la castellana que la catalana) com el títol ja ens crida perquè l’escollim per llegir-l’ho.

Ens explica la història d’una nena que a partir del seu novè aniversari, en el moment de menjar-se el pastís de llimona que li ha fet la seva mare, s’adona que perceb els sentiments de les persones a través del que han cuinat en el moment que ella ho tasta.

A partir d’aquest moment, comença una vida molt difícil per la Rose, perquè s’adona de la tristesa i de la insatisfacció de la seva mare, dels amargs sentiments de la cuinera de l’escola, o fins i tot dels seus sentiments més ocults en el moment que es menja un plat cuinat per ella mateixa. A partir d’aquí, veiem créixer la Rose enmig d’aquest fet que no pot controlar, i també una recerca que s’acaba en el moment que descobreix quin és el menjar que li produeix més satisfacció o menys tristesa.

D'ACER, de Silvia Avallone

Ens trobem davant de la primera novel·la d’una jove autora italiana de 26 anys, guanyadora del premi Campiello d’Opera Prima i finalista del premi Strega, la qual cosa ha propulsat l’èxit de l’obra, la traducció a quinze llengües, i està en via d’adaptació al cinema.

És una novel·la social, que ens explica la història de l’Anna i la Francesca, que amb catorze anys no es saben avenir dels canvis en la seva vida, en un moment en què tot el que els envolta canvia d’un dia a l’altre i es troben amb la disjuntiva d’amagar-se o exposar clarament i descaradament la seva bellesa i utilitzar-la per destacar.

Decideixen lluitar per buscar i aconseguir una sortida, per accedir allà on els somnis els indiquen. I per fer-ho utilitzen la seva bellesa i vitalitat. Tot, en un paisatge de fàbriques d'acer, alienes al pas del temps.

Però el descobriment veritablement terrible que faran l’Anna i la Francesca al llarg de les 400 pàgines de la novel·la és que el seu futur és com l’illa d’Elba que veuen des de la platja. És molt a la vora, però no hi aniran mai. Només hi van els turistes, a aquella illa, no els fills dels treballadors. En aquest sentit, la novel·la és un homenatge a la classe obrera, ja que les protagonistes viuen en un poble on tothom treballa a la fàbrica d’acer, i mirin on mirin, sempre hi troben la fàbrica que les fa recordar en quin món viuen.

L’autora ens acosta a una Itàlia perifèrica i industrial, molt allunyada dels edulcorats tòpics habituals, convertint la intensa amistat entre les adolescents protagonistes en una punyent i inoblidable metàfora sobre la recerca de la identitat plena de força, sensibilitat i maduresa.

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

Obra magna de Jaume Cabré, després de tants anys de silenci, després de la gran Veus del Pamano, ha trigat 8 anys a escriure aquesta obra, que ha arribat a les llibreries a principis de setembre, i que gràcies al màrqueting i al nom de l’autor, ha aconseguit rècords de vendes en només una setmana.

Ara que ja fa poc més de 15 dies que va sortir a la venda l’editorial ja enceta la tercera edició. Estem parlant de 18.000 exemplars a la primera edició, 5.000 a la segona i ara en aquesta tercera n’editaran 10.000 còpies més.

En uns moments en què només es parla de crisi econòmica, llegir aquestes xifres és d’agraïr per l’esforç de tots i cada un dels lectors que no s’han deixat perdre l’oportunitat d’adquirir un bon llibre com aquest. I aquells que encara no l’heu llegit no us espanteu per les mil pàgines que té, perquè gaudireu, aprendreu us enriquireu amb la narració però sobretot amb l’excel•lent literatura d’un autor tan consagrat com és Jaume Cabré.

A través del personatge d’Adrià Ardèvol, un nen superdotat, fill d’una família burgesa, faltat de l’amor dels seus pares i ple de curiositat, sobretot pels objectes que col•lecciona el seu pare, en especial un valuós violí del segle XVIII, la història del qual exerceix de nucli central de totes les trames de l’obra. Cabré ens narra un ambiciós tractat sobre el mal durant més de 600 anys per tot Europa que en el moment de més esplendor Cabré aconsegueix unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral•leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Però Cabré, torna a utilitzar el mateix mètode narratiu que ja havia fet servir a les Veus del Pamano, però ara en la seva màxima expressió. En la mesura que ens explica la seva vida, hi introdueix la història de cada objecte(llibre, pintura, relíquia) que va anar adquirint el seu pare. I d’aquesta manera ens trobem dues històries barrejades al llarg de la novel•la: la vida d’Adrià Ardèvol i la història de tots aquests objectes que han anat marcant la seva vida. El més curiós de tot és que cada història és d’una època absolutament diferent i Cabré sap encabir-la a la perfecció al mig de la vida del protagonista.

Cal subratllar, per últim, l’excel•lent edició del llibre, a càrrec de l’editorial Proa, amb una portada magnífica i molt suggeridora.

L'ACABADORA, de Michela Murgia

Fa pocs mesos, quan tot just ens estàvem recuperant del Sant Jordi, de la gran quantitat de llibres que es publiquen en aquelles dates, va aparèixer aquest llibre sense massa ressò, però és d’aquells que només de tenir-lo a les mans t’impedeix apartar-te de la lectura. Penso que és una sort aconseguir trobar-lo entre les lleixes de la llibreria, només el títol ja suggereix molts significats i molts interrogants. L’edició, molt bona, també hi juga un paper important; és d’aquells llibres que no pots deixar escapar, i per tant, no pots parar de recomanar.

És una novel•la molt sorprenent, sobretot per la temàtica que tracta. El llibre, ambientat als anys cinquanta en un petit poble de Sardenya, molt tancat i amb uns costums molt arrelats, ens narra la història de la Maria Listru, una nena de sis anys, amb tres germanes grans i la mare vídua sense recursos; en aquell moment la modista del poble, una senyora amb més possibilitats econòmiques s’ofereix a fer-se càrrec de la nena i se l’emporta a casa seva; un fet gens traumàtic per ella, ja que la nova mare li ofereix tot el que no tenia amb la seva, de totes maneres els mesos de més feina torna a casa seva per ajudar-los.

Aquest només és el tema inicial de l’obra, però cal remarcar que ens trobem davant d’una novel•la no massa extensa però si amb una gran qualitat literària. No és cap obra escrita per encàrrec, ni amb la intenció de guanyar premis, encara que a Itàlia els ha guanyat tots.

Al marge de tot allò que ens crida l’atenció –Sardenya als anys cinquanta, l’ofici ancestral de “l’accabadora”, la dona que ajuda als malalts a ben morir, els “fill’e anima”, una modalitat d’adopció no regulada per l’Estat–, L’acabadora té valor per ella mateixa.