EL CAMP DEL TERRISSAIRE, d'Andrea Camilleri

Andrea Camilleri ha escrit més de 20 obres de la sèrie policíaca protagonitzada pel comissari Montalbano. Camilleri situa l’acció en una petita ciutat de Sicília batejada amb el nom de Vigata; La ciutat en sí no té més importància que permetre descriure la vida dels seus habitants, la tipologia dels edificis, la relació entre la zona urbana i la rural i al mateix temps degut a la proximitat del mar aquest fa de moderador en la vida, de vegades angoixant, de Montalbano.

Montalbano, un comissari que ja ha passat dels quaranta, solter, viu en un habitatge al costat de la platja, fet que li permet anar a nedar per desestressar-se, i té una novia que viu lluny amb la qual només es relaciona de tant en tant. Disposa d’una majordoma que, a part de mantenir-li la casa neta, també cuina, i aquests cuinats són un element de riquesa gastronòmica per comprendre la cuina siciliana.

A part del comissari, els altres personatges són els diversos policies que treballen conjuntament en la resolució de cada cas. Aquí Camilleri proposa un ventall molt ben caracteritzat, des del policia faldiller, el meticulós, el propi comissari en cap que porta de corcoll a Montalbano, fins al fantàstic Catarella, subjecte que fa la feina de recepcionista, per tant no pren part en les investigacions pròpiament dites, però és el que permet fer el somriure en moments de tensió. Aquest personatge representa ser un home d’origen rural amb un parlar poc polit, i amb un vocabulari tot peculiar. Camilleri, en l’original, li dona la parla dialectal siciliana, cosa que es perd amb la traducció, però no deixa d’aportar una tendresa i dedicació encomiables.

En aquesta última publicació, el mort és trobat en una mina d’on se n’extreu creta, un tipus de pedra que es barreja amb l’argila per la fabricació de peces ceràmiques. Montalbano com sempre resol el cas, però aquesta vegada són els evangelis els que l’ajuden, quan recorda que el Camp del Terrisaire fou l’indret de la traïció de Judes.

Com en les altres obres d’aquesta col•lecció, hi ha una noia despampanant i la màfia, que junt amb tots els altres personatges, Camilleri ha creat una intriga on les passions, els enganys i traïcions formen part de la vida com si no n’ hi hagués cap altra. Ara que s’han posat de moda les novel•les policíaques nòrdiques, és d’agrair els personatges planers, sense actuacions motivades pels problemes psicològics, amb resposta directa de qui la fa la paga.

RECOMANACIONS SANT JORDI 2011

A continuació, us fem arribar les novetats i recomanacions per aquest Sant Jordi 2011. Esperem que siguin del vostre gust.

RECOMANATS FICCIÓ CATALÀ
RECOMANATS FICCIÓ CASTELLÀ
RECOMANATS NO FICCIÓ CATALÀ
RECOMANATS NO FICCIÓ CASTELLÀ

EL TEMPS QUE VOLDRIA / EL TIEMPO QUE QUERRÍA, de Fabio Volo

Acaba d’arribar a les llibreries aquesta novel•la que, sense gaire ressò mediàtic, i amb un autor italià desconegut per la majoria de nosaltres, no crida massa l’atenció enmig de la immensa quantitat de títols que ens arriben en aquestes dates amb el Sant Jordi a tocar. Quan llegeixes la contraportada del llibre t’adones que no t’explica massa res del contingut, però aquest aflora amb una força colpidora a cada pàgina llegida.

Ho dic perquè és una novel•la bastant intimista, on els sentiments són sempre a flor de pell, i escrita amb una prosa molt agradable de llegir, molt planera, on l’autor ha trobat les paraules justes i adequades per explicar uns sentiments tant complexos de descriure.

Ens trobem amb la història d’un noi d’uns 30-40 anys, que en la plenitud de la seva carrera professional es troba que la seva vida personal ha estat mancada d’afecte, d’amor i de comprensió des de ben petit a causa d’un pare que només pensava en la feina. En aquest moment d’èxit s’adona que aquesta manca d’afecte li ha dificultat la seva vida personal i ens situa en el moment que la seva parella l’abandona per aquest mateix motiu. A partir d’aquí fa un flaixback intercalant capítols de la infantesa amb els capítols on ens explica el present, un moment crucial en la seva vida on intenta recuperar uns sentiments que ni sabia que existissin: s’adona que sí és capaç d’estimar, i ara (potser massa tard?) comença a lluitar per recuperar la dona que el va abandonar.

Una novel•la d’aquelles difícils de trobar, que en gaudeixes plenament en el moment de llegir-la, que se’t fa curta a mesura que van passant les pàgines i que un cop l’has acabada saps que se’t farà difícil trobar-ne una d’igual, que et faci sentir tot el que t’ha fet sentir aquesta.

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, de Marta Rojals

Ens trobem amb la primera novel•la d’aquesta arquitecta de Palma de l’Ebre, una autora, que ja havia fet intents literaris, però sempre en format curt, de conte, a part de diverses publicacions al Vilaweb i és a partir de la seva passió pel llenguatge que surt la idea d’escriure aquesta obra.

I efectivament, l’obra que tenim al davant és en tots els sentits un artifici del llenguatge, una obra que transmet la vida d’un petit poble de l’Ebre a través de la mirada de l’Èlia, una noia de 34 anys que torna al poble per Tots Sants amb la intenció de passar-hi el pont i evadir-se una mica de la vida a Barcelona, on la parella l’acaba de deixar i en un moment on la feina (treballa en un despatx d’arquitectura) no acaba de rutllar. Però de seguida d’arribar es retroba amb les mirades de tothom, i en un principi no s’acaba de situar, ja que el record que en té i el de les amistats que hi va deixar no s’assembla al que troba quan hi arriba. Però a mesura que passen els dies es va construint un nou món, molt millor del que ella havia imaginat en un començament i que l’ajuda a tirar endavant.

L’autora utilitza un llenguatge precís, ple de vocables de l’Ebre que ens ajuden a situar la protagonista en un moment crucial de la seva vida, quan la majoria de les amistats ja tenen la vida situada, i ella es troba en un moment, amb 34 anys, que ha de trobar un lloc propi al món. Una novel•la que ens parla de l’amor, l’amistat, la família i les oportunitats perdudes, però sempre amb ganes de tirar endavant.

LA NEVADA DEL CUCUT, de Blanca Busquets

Dies abans d’arribar a plena campanya nadalenca, va arribar a les llibreries el nou llibre de l’escriptora catalana Blanca Busquets. El seu nom, de per si, segur que no diu massa res a la gran majoria, però per un petit sector, sobretot els grans amants de la lectura i dels llibres com jo mateixa sembla que et digui “llegeix-me”; i és que les seves novel•les no han sigut best-sellers, però a través del boca orella, i a través de les recomanacions dels llibreters hem sabut apreciar tot el que ens arriba a donar en les seves novel•les. Llibres com El jersei o Tren a Puigcerdà són petites obres mestres, unes més intimistes que d’altres, però amb tots els ets i uts.

És per això que m’era molt esperada la seva última novel•la La nevada del cucut, i sens dubte, no m’ha defraudat.

Ens trobem davant d’una història d’una heroïna de principis del segle XX, una dona (la Tònia), que tot i la societat masclista, imposada del moment va aconseguir saber llegir i trobar el temps per escriure, un fet gens corrent en aquell temps, ja que una dona, acabada de casar amb totes les feines de casa per fer, amb un negoci per portar, i amb la constant vigilància del marit i de la sogra, sap trobar petites estones i plasmar per escrit els seus sentiments, i les dificultats amb què es troba per tirar endavant. Una novel•la molt propera, ambientada a Cantonigròs, en aquell moment un poble mig perdut a la muntanya sense electricitat, ni telèfon i amb poca accessibilitat, que encara feia més difícil la vida a la protagonista.

Per altra banda, ens trobem amb la Lali, una altra heroïna, besnéta de la Tònia, amb la mateixa afició (o necessitat) d’escriure, que per motius familiars acaba vivint a la casa de la Tònia i portant el mateix negoci que havia portat ella.

Segurament el que atreu més de la novel•la, a part de la història que explica és la passió per escriure que tenen les dos protagonistes, on sembla que les lletres d’una quedin lligades amb un fil invisible a les lletres de l’altra.

EL PUENTE INVISIBLE, de Julie Orringer

Ens trobem amb la primera novel•la d’aquesta jove autora nord-americana, que després de publicar un recull de contes (encara per publicar a casa nostra), s’ha endinsat en una història tendra, familiar, d’amor, però dura, amb ganes de superació, i que té com a gran rerefons la Segona Guerra Mundial vista des de Hongria.

El puente invisible ens narra la història d’Andras, un jove hongarès que rep una beca per anar a París a estudiar arquitectura, el seu somni, però amb la recança de deixar els seus dos germans i els seus pares, sense massa recursos. A mesura que Andras s’acostuma al nou país, comença a fer amistat amb alumnes jueus com ell, en un moment en què es comença a entreveure la situació política dels anys abans de la Segona Guerra Mundial. És llavors que coneix Klara, una dona més gran que ell, amb qui manté una relació, però marcada per un fet que la va fer emigrar d’Hongria.

La història té un dels punts culminants en el moment en què Andras ha de tornar a Hongria a renovar el visat. Llavors decideixen marxar Andras i Klara, que malgrat els problemes que pot tenir per tornar, l’amor que té per Andras li fa prendre aquesta difícil decisió. I es troben que en el moment d’arribar, ja no poden tornar, ja que criden a Andras i tots els jueus per anar a camps de treball. Aquí és on la novel•la s’endinsa de ple en la política del moment i és on veiem com Andras i els altres nois, aconsegueixen sobreviure en situacions complicades, però sense perdre mai l’amor que senten per casa seva i per mantenir la dignitat gràcies a diferents publicacions que aconsegueixen editar malgrat les dificultats.

A partir d’aquest moment veurem com l’autora aconsegueix mantenir-nos una visió molt dura però alhora molt familiar del moment que viuen els protagonistes. Com l’amor per la família, per la terra on viuen i la ironia els serveixen per tirar endavant.

Una novel•la que abasta un moment històric molt important, sense perdre la sensibilitat del moment ni la crueltat que van haver de suportar tanta gent. Sens dubte, l’autora ha hagut de fer un treball de camp molt extens per situar-nos de ple en una època molt dura, i a més situar-nos en una Hongria que ens és desconeguda per molts de nosaltres.

JESÚS M'ESTIMA / JESÚS ME QUIERE, de David Safier

Després de l’èxit del seu anterior llibre Maldito Karma (ara traduït al català), aquest autor alemany ens porta una altra obra predestinada a convertir-se en un altre èxit, ja que les dues novel•les demostren una ironia molt ben trobada, són llibres molt divertits, amb una comicitat molt aguda i que atrapen a tots els lectors que es troben pel camí. Un fet que també hi ajuda és la manca a les llibreries de les novel•les còmiques, divertides, amb sentit de l’humor, i no estic parlant de llibres d’acudits, enteneu-me.

Si en l’obra anterior el fet que desencadenava l’acció era la reencarnació d’una persona en els animals més diversos, aquí utilitza la religió per aconseguir una obra que en un primer moment pot semblar surrealista, però a mesura que vas llegint, es van desencadenant una sèrie d’esdeveniments que sí que et fan partícip de la religió catòlica però escrit amb respecte i sense deixar la ironia en cap moment.

L’obra comença quan Marie, una jove d’uns trenta anys, farta de trobar homes amb qui ha intentat relacions que mai surten bé, deixa plantat al seu promès a l’altar, i enmig del desastre provocat, va a refer-se de la decisió presa a casa del seu pare. És allà, que coneix un jove fuster que té tot el que no tenien els homes amb qui havia estat fins al moment: és atent, afectuós, amable, però només té un defecte: creu que és Jesús. En un primer moment Marie no se’l creu, però a mesura que passen els dies s’adona que el que ell li explica és veritat: que ha vingut a la terra poc abans del Judici Final.

Safier ens ofereix una descarada història sobre l’amor, la família i la tolerància on no hi falta diversió i una faula sobre l’important valor dels sentiments. Aspectes que no donem tanta importància avui en dia.