APUNTS LITERARIS

Espai dedicat als llibres, amb crítiques, recomanacions i suggeriments que esperem siguin d'utilitat per als lectors.

dimarts, 2 de novembre de 2010

ELS LLADRES DEL CIGNE, d'Elizabeth Kostova

No havia llegit l’anterior novel·la d’aquesta autora, L’Historiador, el tema no m’era atractiu. La lectura és un plaer i, si l’interès per l’argument, les descripcions o altres aspectes no t’absorbeixen i el cervell no queda abstret de l’entorn de manera que cap  situació exterior no faci desviar els ulls de les pàgines que tens al davant no cal que es persisteixi en la lectura. Per aquest motiu vaig començar a llegir Els lladres del cigne amb una mica de recança, però amb poques pàgines llegides ja estava immersa en el món i les vides que s’hi descriuen.

Hi ha dos protagonistes, un psiquiatre, l’Andrew Marlow i un pintor, en Robert Oliver. L’Andrew té com a pacient a en Robert i per ajudar-lo a superar la situació en què es troba, no parla, inicia una recerca en l’entorn familiar i laboral dels últims anys.

En Robert, pintor famós, manifesta una fixació malaltissa per una dona que de fa un temps és la protagonista de la majoria dels seus quadres. Qui és aquesta misteriosa i guapa jove vestida segons el gust de finals de s. XIX?

Tant els companys de treball d’en Robert, que dóna classes a la universitat, com la seva exdona i posteriorment la seva amant, aporten un fragment de la seva vida i contribueixen a definir el personatge, de manera que poquet a poquet en endinsem en les angoixes, manies i per altra banda honestedat del personatge.

Però el que realment encisa i absorbeix és la descripció dels processos en la creació d’un quadre, el color, la llum, el significat del que es representa, les hores de feina, no és senzill fer un quadre, al mateix temps que ensenya a interpretar, a fer una lectura del que ha volgut indicar l’autor així com hi reflecteix el seu estat d’ànim.

Però hi ha quelcom més. Els dos protagonistes viuen al segle XX-XXI mentre que la noia que captiva els sentits del protagonista és de finals del S XIX. El canvi de to en la veu del psiquiatre o en la de Beatrice de Clerval està perfectament aconseguit. Aquesta jove, casada i amb benestar econòmic, en una societat encotillada on és mal vist que una dona pinti, es mostra amb una dolcesa i per altra banda amb una fermesa que li permet tirar endavant amb la seva afició.

És una obra coral, molt ben estructurada, on l’autora ha sabut compaginar aspectes tant diferents com la pintura impressionista i la psiquiatria, la vida actual i la de fa un segle.
Fascinant.